Es per tu que segueixo el camí

Aquest cap de setmana l’hem passat amb la família als espais de la Batalla de l’Ebre, amb la sort de tenir com a guia un dels actuals millors historiadors del país, l’eurodiputat Oriol Junqueras. Les seves explicacions sobre la batalla ens van corprendre a tots, i potser pel sofriment i la valentia que van exhibir molts joves catalans en aquella batalla, sense una gota d’esperança en la victòria, només lluitant en la fe en els seus valors i en retardar l’entrada de les tropes franquistes i feixistes a Catalunya, que m’he decidit a escriure el següent, perquè a més és una de les bases principals per a les què continuo lluitant.

El meu avi Alfons Callado (Barcelona 27/9/1918 – Mollet del Vallès 1/3/1999) va ser a la Batalla de l’Ebre. De fet va ser enviat encara no sé quan, i ho estic investigant, al Front d’Aragó quan encara no tenia 20 anys, i no havia fet el servei militar perquè la guerra havia esclatat abans què ell fes els 18.

El meu avi va perdre la seva mare poc després de néixer, i no la recordava. Va ser escolaritzat en català, excepte l’últim any quan tenia 8 anys que per les penúries que hi havia a casa el van posar a treballar de porter a la consulta del Dr. Torres a Barcelona. Aquest quan va veure la fam que passava, a part del jornal, el va alimentar i li va donar personalment les lliçons que es perdia de l’escola per treballar. Amb el Dr. Torres va treballar fins que va ser cridat al front amb l’Exercit Català.  Segons algunes explicacions què hem va fer ell a mi, no a la meva mare i/o tiets, va ser ferit o convalescent durant un temps i es va dedicar a fer classes a infants dels pobles aragonesos sota la zona republicana entre Terol i Belchite.

Més tard, i amb el retrocés de les tropes republicanes va participar a la Batalla de l’Ebre, però d’aquesta no en va explicar mai res. Segons l’Oriol Junqueras, aquells que hi van sobreviure els hi costa molt parlar-ne degut a l’estat de tensió a què van ser exposats durant els 114 dies que va durar. Amb una diferència de potencia d’armament de 1/10, amb bombardejos aeris cada matí, sense poder recular, veient com queien els seus companys, amb temperatures extremes, fam, inferioritat numèrica, ... i veient com al final no servia per a res i uns quans dies abans del 15 de novembre, eren retirats els Brigadistes Internacionals pels seus propis països. I finalment el meu avi va caure pres per les tropes franquistes i confinat a un camp de “concentració” a la plaça de braus de Tarragona.

Però no va acabar aquí. Per sort, el Dr. Torres es va mobilitzar i va testimoniar a favor seu i el va poder treure del camp de “concentració”, tot i què immediatament va ser enviat a Vigo a fer el servei militar que “deien que no havia fet”, i s’hi va haver d’estar 3 anys i amb una indumentària diferent a la resta per què és veies que era roig. El fet es que va passar més de 5 anys fora de casa, fora de la seva estimada (la meva avia), i estranyament en va tornar viu quan el més probable era el contrari. Això, i els seus ideals ja d’abans de la guerra, el van fer un lluitador nat què ens ho va intentar transmetre a tots els seus descendents, tot i què no va explicar gairebé mai detalls explícits d’aquells temps, només que ens mantinguéssim drets amb un interès ferrim perquè no retrocedíssim en el camí, perquè continuéssim endavant en la defensa dels nostres drets socials i nacionals.

L’Oriol Junqueras va acabar la visita citant la seva avia què li diu: Els catalans som hereus d’una nissaga de gegants, perquè no hem renunciat mai a la llibertat i per això cal mirar endavant. Fem-nos dignes d’aquest gegants!!. El meu avi va ser un gegant malgrat la seva poca alçada. Jo continuo la lluita per la llibertat per a la què ell va estar molt a punt de deixar-hi la pell, per a la què va lluitar fins al final, però també per a la de tots els seus companys que no van poder ni abraçar els seus familiars i amics quan va acabar la guerra, i què van aguantar estoicament sota un cel de bombes per a noaltres. Per a ells, vull ser digne de ser un gegant més, i per a ells continuo el camí.