diumenge, 16 d’octubre del 2011

La nova Esquerra Republicana de Catalunya que aprèn del passat i lluita.

Ahir feia 71 anys de l’afusellament del president Companys. Són molts els que aquests dies fan seves les paraules del president, la seva figura, la seva lluita, la seva valentia i el seu compromís amb les classes socials i el país.  Però jo vull aprofitar la seva figura per a reflexionar sobre el seu i el meu partit, i el nou camí d’allò que ens uneix, Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquestes dates de fa deu anys, amb plena consciència de per què ho feia, materialitzava la meva entrada com a militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. I ho feia amb la mirada lluny, amb la voluntat de servei al país i sobretot a la seva gent. Tenint present la lluita de moltes persones pels objectius de la justícia social, el republicanisme i la llibertat del poble de Catalunya, però en concret, tenint present les figures dels presidents Macià i Companys.

Macià i Companys són les dues ànimes d’ERC, l’ànima obrera i la sobiranista, la justícia social i la justícia nacional, ... i ja als anys trenta van realitzar batalles fratricides per a la definició dels objectius, com no fa pas gaire. Però el coneixement de les dues lluites, les dues ànimes, porta d’una a l’altre. A Catalunya no hi haurà justícia social, millora per als treballadors, ... si Catalunya i per extensió els Països Catalans no esdevenen un estat.  Es evident, per tant, que la lluita conjunta és necessària. Però no per aquest únic motiu ERC té 80 anys, sinó per que les dues ànimes son forjades des del republicanisme. La R que uneix la E i la C, i les uneix per que ambdues ànimes sorgeixen amb la voluntat de millorar els drets dels ciutadans de Catalunya. I drets de la ciutadania ho són tenir el dret a l’accés a un habitatge, a un treball digne, a una salut pública, però també a poder parlar la seva llengua, a gaudir de la seva cultura, i a esdevenir allò què volen ser. I arribats aquí, vull fer meves les paraules del nou president d’ERC, l’Oriol Junqueras, “Entre l’esquerra i la dreta, sempre a l’esquerra. Però entre l’esquerra i Catalunya, sempre Catalunya”. I no és res nou, és allò que sempre hem estat.

Les dues ànimes hi són, i negar-ho és no reconèixer la pròpia idiosincràsia del partit. Som com som, com dèiem en una de les darreres campanyes electorals. Però aquest bagatge de més de vuitanta anys, ens evidència que quan hem anat junts, quan hem evidenciat que cap de les dues ànimes tenia preferència, quan hem sumat, hem multiplicat, i hem obtingut els nostres millors resultats. L’any 1931, 1936, 1980, 1999, 2003 i 2004.

Avui el diari Ara a la seva enquesta electoral ens donava 3 diputats al Congrés de diputats, els mateixos que vam obtenir fa 4 anys, i quan no fa ni un mes amb prou feines ens en donaven un. I es per això que vull apel·lar a la unitat, a deixar les lluites fratricides, i posar-nos a treballar com ho hem fet sempre. Per què la nostra no és una lluita fàcil, és una lluita gairebé impossible, però què només pot obtenir èxit des de la unitat i el treball, i això més que les paraules i eslògans és el que ens hem de quedar dels presidents Macià i Companys. Si treballem amb unitat som imparables, i s’hi ho fem estic convençut que repetirem els 3 diputats i algun més. N'hi ha molts que ens volen minar la moral per que els fem por si anem units i amb el cap alt, des del PSOE-PSC al PP passant pel CiU. Doncs sortim al carrer i convencem com un sòl home, per què com va dir Lluís Companys; Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!...a lluitar doncs!