Per a la independència, tres dies són importants.

Dilluns 20 de febrer a la nit, en Roger Parera, president d’ERC-Martorelles, piulava al twitter "A Martorelles hem fet en tres dies més per la independència que en 30 anys. Content de viure on visc". I és que feia pocs minuts que Martorelles s’adheria a l’Associació de Municipis per a la Independència amb el vot favorable del 80% dels regidors del consistori. Amb aquesta adhesió, Martorelles passa a ser el primer municipi del Baix Vallès que s’adhereix a aquesta associació que ja aplega 300 municipis de Catalunya com Vic, Girona, Manresa, Berga, Puigcerdà, Vilafranca, Cerdanyola o Sant Cugat, per exemple.

A aquesta decisió s’hi ha arribat després d’uns mesos de debat, i amb el suport de la recent constituïda entitat Martorelles i Santa Maria per a la independència, hereva de Martorelles i Santa Maria decideixen que va organitzar la Consulta independentista ambdós pobles el 20 de juny del 2010. La primera el passat divendres 17 de febrer reunia prop de 80 persones a l’acte de la seva presentació. Un èxit de convocatòria que reflecteix el creixement del moviment independentista no només a Martorelles, sinó també a tot Catalunya.

Vull agrair per això als valents regidors i regidores que van votar a favor de l’adhesió de Martorelles a l’Associació de Municipis per a la Independència. I ho faig des de la convicció que la ciutadania ens escull als polítics per a prendre decisions i tenir iniciativa pròpia, no per a ser uns purs gerents de l’administració pública. Algú dirà però que la ciutadania de Martorelles no es majoritàriament independentista, i es cert, però com a representants de la ciutadania tenim el deure de prendre decisions per escollir un millor futur per als nostres veïns. I potser ens equivoquem, aleshores a les properes eleccions ens podran retre comptes, però ara per ara la majoria de regidors i regidores de Martorelles creiem que un futur estat català independent garantirà unes millors condicions de vida per a la nostra ciutadania, i unes millors condicions per als nostres ajuntaments.

I és que a nivell municipal també ens afecta l’estat del qual formem part. Actualment, els ajuntaments donem serveis que no ens pertoquen, i que haurien de fer-hi front la Generalitat o l’Estat. Si això hi sumem el dèficit fiscal que afecta Catalunya (que provoca el deute d’aquesta amb els municipis), el greuge –deute- de l’Estat en infraestructures a Catalunya, o el continuat bloqueig o exclusió de l’Estat al fet que l’aeroport del Prat o el Port de Barcelona siguin més potents i estiguin lligats per l’alta velocitat ferroviària a tot el Mediterrani, afecta directament a la implantació d’empreses i al teixit industrial català, i això afecta directament als municipis.  Empreses que tanquen, atur, ajudes socials, i mentrestant l’Estat espanyol se’n porta 22000 milions d’euros cada any que van a Madrid via impostos que no tornen. I això es exclusió.

Per això és necessari que els municipis prenguin part d’aquest procés. Són agents implicats i perjudicats per l’actual funcionament de l’Estat, i qui acaba pagant els plats trencats a Catalunya per ser l’administració més propera a la ciutadania. Podríem valorar si un estat federal podria beneficiar als municipis catalans, però veient l’incipient percentatge de federalistes que hi ha Espanya és una utopia reflexionar-hi. Cal doncs que convergim el màxim d’esforços per aconseguir un Estat català. Per aconseguir poder decidir amb un referèndum vinculant, que ara per ara l’Estat espanyol i els principals partits PP-PSOE no permeten, vulnerant així un dels drets fonamentals dels drets humans, el de l’autodeterminació dels pobles.

Se’ns ataca als que volem la independència de Catalunya titllant-nos d’excloents, amenaçant-nos que la Unió europea no ens deixarà formar part de la zona euro, i d’altres barbaritats demagògiques que són molt lluny de la realitat, i que demostren de forma fefaent la seva falta d’arguments. L’independentisme català ha estat inclusiu des de bon inici. Volem un estat català per a què tothom que hi viu i visqui en el futur, hi visqui millor. És un independentisme en igualtat de condicions pel nacional i pel social, amb una ferma voluntat europeista. Una Unió Europea que no es permetrà el luxe de deixar fora de la zona euro el motor econòmic i el principal port econòmic del mediterrani i del sud d’Europa com pot ser el futur Estat Català. La seva demagògia cada cop més alarmant, és la senyal que el futur estat català es més aprop i possible que mai.

Com deia el poeta Miquel Martí i Pol; Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! Que tot està per fer i tot és possible.

Ha arribat l’hora per tant de posar-nos dempeus. Cada dia en som més els que ho tenim clar, i ho tenim clar perquè sabem que hi tenim el dret i la raó del nostre costat. Perquè Espanya per si sola és crisi, de valors, de democràcia, econòmica, ... i ha arribat l’hora de fer el canvi de l’Estat espanyol a l'Estat Català, i tres dies hi poden ajudar molt.

Cultura popular, renovar o morir. Renovem

En ple segle XXI, moltes coses han canviat des de que als anys setanta, Salvador Espriu escrivia que “hem viscut per a conservar els mots”, i es referia a la llengua, a les paraules, però també a la cultura popular durant els llargs anys del franquisme. Perquè són la llengua i la cultura popular allò que ens defineixen com a poble.

Avui, ens trobem en un món on el sistema capitalista americà ens ha introduït les seves costums tradicionals com poden ser el dia de Sant Valentí, el Hallowen, o el Pare Noel. Festivitats que competeixen directament amb tradicions nostrades d’arrel popular del nostre país com Sant Jordi, Tot Sants, el Tió de Nadal o els Reis Mags. Tradicions que o som capaços de renovar i potenciar, o corren el perill de desaparèixer. No cal que les reiventem, perquè ja les tenim, únicament cal que busquem en l’origen i les adaptem a la realitat actual. Al cap i a la fí, és fer el mateix que ha fet en Josep Guardiola al Barça, buscar jugadors de casa i donar-los tots els mitjans per a què puguin competir en igualtat de condicions amb les grans estrelles. Per tant, el què hem de fer, és posar el actuals mitjans tècnics (so, llum, aplicacions tecnològiques, ...) al servei de la cultura popular del nostre poble i país, però també adaptar-la a les noves realitats socials que tenim d’immigrants vinguts de la resta de l’Estat o del món, amb l’objectiu de poder jugar al mateix tauler i amb les mateixes condicions que el Hallowen, o el Pare Noel.

Des de que la gent d’ERC som a la regidoria de Cultura i Joventut, hem dut aquesta tasca amb la vocació de renovació. I és possible que en algun moment ens haguem equivocat o ens equivoquem en el futur en algun recorregut o decisió. Però es des d’aquesta mateixa voluntat de renovació, que ho corregirem si cal, per a buscar sempre la potenciació de la nostra cultura popular. Perquè sovint no només haurem de mirar endavant, sinó també endarrere i tornar a formules utilitzades fa 20 o 30 anys. Per exemple, hem de recuperar tradicions locals perdudes, com la que descriu Joan Amades al Customari Català on explica que “el Tió de Nadal a Martorelles la mainada el picava la vigila de Nadal a la nit, però aquest no cagava fins l’endemà, el dia de Nadal”. I no ens fa por, perquè si som aquí es per què no volem ser còmplices de la desaparició de la nostra cultura popular.

No hem de tenir por a la renovació. Ja ho diu la dita; renovar o morir. Perquè sinó estem disposats a renovar, serem còmplices de l’apartament, marginació i/o desaparició de la nostra cultura popular. Hem arribat a un moment on ja no val el “s’ha fet sempre així”. Cal que fem un pas endavant, ferm i decidit. Renovar o desaparèixer.

Nosaltres volem renovar perquè en segle XXI no només hem de continuar “conservant els mots” com deia Espriu, sinó que els hem de saber vendre. Els hem de fer atraients per al gran públic sense perdre l’arrel popular. Aquest és el nostre repte. Nosaltres renovem.

La nova Esquerra Republicana de Catalunya que aprèn del passat i lluita.

Ahir feia 71 anys de l’afusellament del president Companys. Són molts els que aquests dies fan seves les paraules del president, la seva figura, la seva lluita, la seva valentia i el seu compromís amb les classes socials i el país.  Però jo vull aprofitar la seva figura per a reflexionar sobre el seu i el meu partit, i el nou camí d’allò que ens uneix, Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquestes dates de fa deu anys, amb plena consciència de per què ho feia, materialitzava la meva entrada com a militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. I ho feia amb la mirada lluny, amb la voluntat de servei al país i sobretot a la seva gent. Tenint present la lluita de moltes persones pels objectius de la justícia social, el republicanisme i la llibertat del poble de Catalunya, però en concret, tenint present les figures dels presidents Macià i Companys.

Macià i Companys són les dues ànimes d’ERC, l’ànima obrera i la sobiranista, la justícia social i la justícia nacional, ... i ja als anys trenta van realitzar batalles fratricides per a la definició dels objectius, com no fa pas gaire. Però el coneixement de les dues lluites, les dues ànimes, porta d’una a l’altre. A Catalunya no hi haurà justícia social, millora per als treballadors, ... si Catalunya i per extensió els Països Catalans no esdevenen un estat.  Es evident, per tant, que la lluita conjunta és necessària. Però no per aquest únic motiu ERC té 80 anys, sinó per que les dues ànimes son forjades des del republicanisme. La R que uneix la E i la C, i les uneix per que ambdues ànimes sorgeixen amb la voluntat de millorar els drets dels ciutadans de Catalunya. I drets de la ciutadania ho són tenir el dret a l’accés a un habitatge, a un treball digne, a una salut pública, però també a poder parlar la seva llengua, a gaudir de la seva cultura, i a esdevenir allò què volen ser. I arribats aquí, vull fer meves les paraules del nou president d’ERC, l’Oriol Junqueras, “Entre l’esquerra i la dreta, sempre a l’esquerra. Però entre l’esquerra i Catalunya, sempre Catalunya”. I no és res nou, és allò que sempre hem estat.

Les dues ànimes hi són, i negar-ho és no reconèixer la pròpia idiosincràsia del partit. Som com som, com dèiem en una de les darreres campanyes electorals. Però aquest bagatge de més de vuitanta anys, ens evidència que quan hem anat junts, quan hem evidenciat que cap de les dues ànimes tenia preferència, quan hem sumat, hem multiplicat, i hem obtingut els nostres millors resultats. L’any 1931, 1936, 1980, 1999, 2003 i 2004.

Avui el diari Ara a la seva enquesta electoral ens donava 3 diputats al Congrés de diputats, els mateixos que vam obtenir fa 4 anys, i quan no fa ni un mes amb prou feines ens en donaven un. I es per això que vull apel·lar a la unitat, a deixar les lluites fratricides, i posar-nos a treballar com ho hem fet sempre. Per què la nostra no és una lluita fàcil, és una lluita gairebé impossible, però què només pot obtenir èxit des de la unitat i el treball, i això més que les paraules i eslògans és el que ens hem de quedar dels presidents Macià i Companys. Si treballem amb unitat som imparables, i s’hi ho fem estic convençut que repetirem els 3 diputats i algun més. N'hi ha molts que ens volen minar la moral per que els fem por si anem units i amb el cap alt, des del PSOE-PSC al PP passant pel CiU. Doncs sortim al carrer i convencem com un sòl home, per què com va dir Lluís Companys; Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!...a lluitar doncs!

El Poble, Miquel Martí i Pol

Aquests dies he recuperat un dels meus llibres de capçalera, el poemari complet d'en Miquel Martí i Pol, i aquí us deixo un dels poemes que més m'agraden; El Poble. Una visió que comparteixo al 100% del meu poble, del nostre poble i el nostre país.

El poble és un vell tossut,

és una noia que no té promès,

és un petit comerciant en descrèdit,

és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,

és un paperet damunt la sorra,

és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,

és el petit desfici del diumenge a la tarda,

és la família com a base de la societat futura,

és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,

és la meva veu i la vostra veu,

és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç

i de la nostra veu

i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu

i tot d’altra gent que no coneixes,

i els teus secrets i els secrets dels altres.

El poble és tothom,

el poble és ningú.

El poble és tot:

el principi i la fi,

l’amor i l’odi,

la veu i el silenci,

la vida i la mort.

"Miquel Martí i Pol. 1966"

Parlament com a portaveu d'ERC del 11 de setembre del 2011

Ciutadanes i ciutadans de Martorelles, en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, moltes gràcies per a ser avui aquí.

Enguany es el sisè any que celebrem aquesta diada amb aquest acte institucional, acte que es va iniciar l’any 2006 organitzat per la gent d’ERC des del govern, i enguany un altre cop des del govern hem treballat per a millorar-lo i fer-lo més obert i participatiu a la ciutadania i a les entitats.

Per a nosaltres aquesta diada no és una dia de celebració i prou, és un dia on volem afirmar qui som i la nostra voluntat de continuar essent, i per això sobretot homenatgem aquelles persones o col·lectius que han lluitat, lluiten o lluitaran per a les llibertat del poble de català. I aquest any, es per a la gent d’Esquerra un any especial. 


Bertolt Brecht deia que: Hi ha homes que lluiten un dia i són bons, n’hi ha d’altres que lluiten un any i son millors, n’hi ha d’altres que lluiten molts anys i són molt bons, però només aquells que lluiten tota la vida són els imprescindibles. Doncs en aquests últims mesos ens han deixat dos imprescindibles, els companys Victor Torres i el president Heribert Barrera. Amb una trajectòria paral·lela i semblant en alguns moments, han donat la seva vida al servei de Catalunya, i em centraré en la figura d’Heribert Barrera.

El president Barrera amb 17 anys i durant la República es va afiliar i implicar-se ja a les Joventuts d’Esquerra Republicana, més tard va anar al front i a la Batalla de l’Ebre i va acabar a l’exili. A l’exili va doctorar-se en ciències químiques per a la Universitat de la Sarbone de Paris, i va continuar lluitant des de lluny pels seus ideals, fins que va tornar a Catalunya, que des de la clandestinitat va treballar per a la reorganització d’ERC i la no desaparició de la cultura catalana. Un cop mort el dictador, va demanar com a líder ja d’ERC el vot contrari a la Constitució Espanyola, i cal recordar-ho en els dies que som, per què continuava el fil conductor del franquisme, per què no retornava el marc polític a la República i imposaven una monarquia, i per què menyspreava al poble de Catalunya, la seva cultura i la seva llengua.

Més tard, a finals dels 80, va ser escollit eurodiputat al Parlament Europeu on es va negar a parlar en castellà i ho feia en anglès pel fet que el català no era reconegut com a llengua oficial. I aquí em vull adreçar a la gent de CiU i en especial al president Artur Mas que fa pocs dies deia que el president Barrera era un mestre per a ell. Si es marquen línies vermelles per què la llengua no es toca, serveixen per a tot! No es lícit, llavors, pactar per darrera amb el PP com fa. El president Barrera no ho hauria fet mai.

I per anar acabant, ho vull fer amb paraules d’Heribert Barrera, com la de la seva última gran aparició en públic a l’anunci de la manifestació del 10 de juliol passat contra la retallada de l’estatut, i on ens va deixar en el vídeo promocional d’Omnimu Cultural amb els seus 94 anys; Tenim pressa, molta pressa. I més tard aclaria, què tenim pressa, molta pressa per a tenir un estat propi. Tenim pressa, molta pressa!

Per acabar ho vull fer com ho va fer el President Barrera al Ple d’elecció de la seva persona com a primer president del Parlament de Catalunya després del franquisme:

Va per vosaltres companys Victor Torres i Heribert Barrera...

Visca Catalunya lliure!

Desconnexió Sapeira

Marxo uns dies a un racó del Pallars Jussà, anomenat Sapeira. Un llogaret perdut en un altiplà anomenat La Terreta, terme municipal de Tremp, però que s'hi accedeix des de la Franja, des d'Areny de Noguera.

Sapeira es un poble de poc més de 20 cases restaurades i una església romànica, en el pre-Pirineu català, abrupte i sec, però molt agradable. Un poble amb més de mil anys d'història, i que la Glòria m'ha descobert per què la seva mare és d'allà, hi tenen casa. Són els de casa Martí, tot i que ara tenen ja casa propia, Casa Gabriel. Actualment només hi viuen permanentment una parella d'avis, el Ramon i la Teresa, però els caps de setmana i vacances s'omple fins a una setantena de persones.

Però Sapeira no es pot explicar sense allò que l'envolta, els petits llogarets d'Aulàs (comuna hippie), Esplugaserra, el Castellet, la Torre de Tamurcia o Esplugafreda, tots ells formen La Terreta, un espai per perdre-s'hi. Però ull, atenció amb els voltors, ja que hi ha també un centre de reproducció de voltors i trencalòs, i es pot gaudir veient volar alhora des del mirador de Sapeira més de 40 voltors alhora. Però també gaudir a les nits amb la Festa Major de La Terreta i Sapeira.

I en aquest llogaret del Pallars aprofitaré per a descansar i dur a terme aquelles aficions amb que més gaudeixo; els esports de muntanya, passejades, visita a pobles petits i la lectura...i a més a més, com que a Sapeira hi ha internet i wi-fi,  potser aprofito per actualitzar el bloc també des d'allà estant.

I com es diu a Sapeira, recuperem els pobles!!!

Desconnexió Sapeira!

Retrobant el camí antic de Martorelles a Alella

Ahir divendres amb la sempre bona companyia d'en Joan Sanjuan, que es va prestar a acompanyar-me, vem fer l'antic camí de Martorelles a Alella.

En Joan es una d'aquella persones que son un pou de saber, que coneixen molts indrets, històries i fets del nostre poble. Primer alcalde de Martorelles de la restauració democràtica del 79 al 88, i un enamorat del seu poble, que un dia em va fer saber, que fins no fa pas gaires anys que es va fer el pont amb Mollet, no fa ni cent anys, el nostre poble tenia una forta relació amb l'altre cantó de la serralada de litoral, en concret amb Alella. I d'aquesta informació en va sorgir la meva inquietud de veure com devia ser saltar d'un cantó a l'altre de la muntanya, per anar a comprar-hi, vendre, al notari, etc...així que vem decidir anar-hi a esmorzar.

Vam sortir de Can Girona al voltant de es 8 del matí seguint el GR 97.3, comentant on i com devien ser Can Roçanes i Can Ros, fins arribar a la font de la Mercé, pujant fins a Can Sampare, Can Gurri (on no hi queden les ruïnes de l'antic mas), els dolmens de Can Gurri, i fins arribar al primer Coll de Can Gurri on vam saltar al Maresme, i vam agafar el GR 92 direcció Barcelona. Seguint aquest recorregut, passes per sobre la urbanització d'Alella Park fins a trobar un trencant a l'esquerra que primer pel camí i després pel carrer del Greny ens porta fins gairebé al centre d'Alella. Uns quants carrers i ja hi som.

Alella vam esmorzar, i un cop amb la panxa i les bateries recarregades vam emprendre el camí de tornada, ara anant a buscar l'antic camí de Martorelles, de quan el nostre poble n'era un de sol i no dos (no fa pas gaire d'això). Seguint aquest camí es poden observar un boniques vistes. Al final del camí del nostre poble anem a parar a la part alta del camí del Greny, on ens hem d'enfilar amunt per anar a buscar el GR 92, i aquest cop, enlloc de passar per sobre Alella Park decidim tirar direcció Barcelona i passar pel segon Coll de Can Gurri, més al sud, i anar a buscar la font de la Tereseta, on des d'allà baixem per un corriol fins gairebé damunt de Can Sampare. I des d'aquí, retornem a la font de la Mercé on hi trobem un CAU de Reus, i amb 10 minuts som a Can Girona, en total uns 18 km fets amb quatre hores i mitja, i un desnivell d'uns 300 m.

Una bonica sortida i excursió que ens retorna als camins de la història del nostre poble. Apte per a tothom que estigui mínimament avesat a caminar, i on es pot gaudir de les magnífiques fonts i paratges dels nostres boscos, així com dels espectaculars i bells masos dels indianos d'Alella. Una sortida recomanable.