La força de les classes populars catalanes

Aquestes darreres setmanes s’ha parlat sovint de la il·legalització de l’ANC des de les espanyes amb la voluntat de “matar” així el teixit social del procés democràtic i independentista en el qual està immersa Catalunya. No ens ha d’estranyar que vulguin matar la xarxa social i/o popular per què Catalunya, en contra del que s’ha dit molt sovint, s’ha fet en els darrers cent anys a través de les classes populars i el seu esforç.

Gràcies al teixit que les classes treballadores i populars que a principis de segle XX van crear, i podem dir que amb les seves pròpies mans, ateneus, cooperatives, casals que van poder optar a l’educació, la cultura i a l’intercanvi de coneixements, en uns moments on  l’administració pública d’aleshores  dirigides des de l’oligarquia, obviava aquestes necessitats. L’arribada de la Mancomunitat de Catalunya, tot i que en part continuava dirigida per les mateixes elits, va suposar la vertebració d’aquest teixit d’escoles i biblioteques arreu del territori.

I van ser aquestes classes populars i treballadores qui als anys trenta del segle passat a traves de les xarxes socials establertes als ateneus i cooperatives, van acabar amb el sistema de govern oligàrquic que hi havia a Catalunya i a Espanya. La República va significar la materialització dels valor conreats en aquests espais, i que eren bandera de les organitzacions d’esquerres del moment. No ens ha d’estranyar per això el fervor de les classes popular en anar a defensar la República durant la Guerra civil, perquè significava la pèrdua de l’empoderament de les classes populars enfront una oligarquia rància, monàrquica, caciquil i centralista.

Els valors de les classes populars i treballadores de principis de segle a Catalunya, que van fer que des de fora dels espais de poder públic poguessin arribar a transformar la societat eren l’esforç, el sacrifici, la solidaritat, la responsabilitat o el bé comú entre d’altres, i per sobre de tot l’educació universal. Valors que almenys aquí a Catalunya a dia d’avui majoritàriament no els identifiquem amb l’esquerra quan ho hauria de ser per què l’esquerra en va renegar durant els anys 90, quan la centre-dreta del país amb el president Pujol al capdavant les van reivindicar.

I com sinó les classes populars i treballadores als anys 60, 70 i 80 se’n van sortir a molts pobles i ciutats del nostre país? Com ho va fer les associacions de veïns, casals, ateneus, o el mateix PSUC? Doncs amb l’esforç de la gent treballadora millorant barris marginals, amb el sacrifici de molts treballadors/es doblant torns, amb la solidaritat entre veïns d’un mateix barri o poble, amb la responsabilitat de voler gaudir i donar un futur millor a les generacions futures, donant valor als espais comuns com parcs i carrers, i sobretot lluitant per a garantir l’accés dels seus a una educació de qualitat, plural, i amb una bona formació. I aquests valors són els valors que emanen de la república, que emanen de les classes populars històriques del nostre país. No van ser pas les classes dirigents qui una vegada darrera l’altre al llarg del segle XX va aixecar Catalunya cm ens ha volgut fer creure la dreta, han estat les classes treballadores amb el seu esforç.

Cal que l’esquerra catalana torni a reivindicar i a fer seus aquests valors. Ho tenim davant nostre amb l’ANC, les PAH, les lluites dels treballadors/es de l’administració pública, les lluites veïnals i sindicals, i tantes d’altres. Qui constantment aixeca el país som les classes treballadores. I som les classes populars d’aquest petit país qui ha posat rumb a la consecució d’un Estat propi per a Catalunya, no pas els grans dirigents i empresaris del pont aeri (la oligarquia del segle XXI). Tenim davant nostre uns anys que seran complicats, no només per a la consecució democràtica d’un estat, sinó per l’esforç conjunt que haurem de fer en els primers anys per aixecar-lo, vertebrar-lo i dissenyar-lo, i això ho faran les classes populars i l’esquerra política. Catalunya des del moment que les seves classes populars han tingut accés a l’educació ha estat majoritàriament d’esquerres, per això ara l’oligarquia ens vol privatitzar l’educació. Per això l’esquerra ara més que mai no pot fallar. A de fer seus altra vegada els valors de l’esforç, el sacrifici, la solidaritat, ... per a tenir un nou estat, més lliure, més modern i sobretot amb una major justícia social que garanteixi els drets socials pels quals molts treballadors/es, pagesos, sindicats, obrers han lluitat a Catalunya en els darrers 150 anys. Endavant amb les classes populars catalanes.