dilluns, 8 d’abril de 2013

Per a ser estat, cal tenir sentit d'estat

Aquest cap de setmana he visitat Londres. Sorprèn, tot i que es normal a la grans capitals europees, els homenatges a aquelles persones importants al llarg de la seva història. Els clàssics homenatges als caiguts, al soldat desconegut, a les grans batalles guanyades, s’hi sumen els bombers que apagaven els incendis dels bombardejos de la segona guerra mundial, o als principals polítics de la seva dilatada democràcia com Winston Churchill, que des de la cantonada de davant de Westminster (Parlament Britànic) observa des de la seva estàtua de 4m d’alçada l’activitat dels actuals parlamentaris. Aquests fets simbòlics que recorden fets destacables de la seva història més enllà d’això, creen un imaginari col·lectiu en la societat de responsabilitat envers el seu país, nació o estat, en recordar constantment que aquelles persones allà homenatjades van fer grans gestes per a ells. Això és el sentit d’Estat, la responsabilitat de cadascun en tot allò que fem envers el nostre país, nació, estat per a millorar-lo.

Ara quan tothom veu la necessitat de “construir estructures d’estat” per a poder esdevenir-ne un de nou, ningú parla d’aquesta estructura, la del sentiment i la responsabilitat que comporta ser un estat de tots i per a tots, que més enllà de la ideologia, de les classes socials o les provinences cadascú d’ells es senti corresponsable del seu estat.

En l’imaginari col·lectiu els catalans tendim a pensar, per què així ens ho ha fet creure Espanya i la dreta catalana acomodada a l’Estat Espanyol, que som un poble perdedor que celebra les derrotes, quan
únicament celebrem una derrota (militar) ja que la resta són victòries socials, democràtiques, ciutadanes, i també militars. Cal què homenatgem i tinguem presents esdeveniments o persones com la comptesa Ermessenda, Jaume I,  els almogàvers i les seves batalles, el Consell de Cent, la persistència de la nostra llengua, els lluitadors catalans a la Guerra Civil, els lluitadors catalans a la segona guerra mundial, els que van mantenir la flama durant la foscor del franquisme. Són o no són aquestes victòries que cal no només que les homenatgem com toca, sinó que davant del potent turisme que visita el nostre país les exhibim i en sentim orgullosos? I per què com passa davant del palau del Parlament de  Westminster no col·loquem estàtues d’homenatges als principals presidents del nostre país? On hi trobéssim des de Pau Claris, Prat de la Riba, Francesc Macià, Lluís Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, ... amb una estàtua realista de cadascuna d’aquestes persones. Que els parlamentaris catalans els peses a les esquenes la història quan entressin al Parlament a prendre decisions. 

I algú pot opinar que això ja ho fem, però personalment crec que no amb el valor simbòlic que correspon. El simbolisme es molt important en les relacions, en la importància que li donem a les coses. Quan veus el monument imponent a Churchill i el compares amb el monument a Macià que hi ha a la plaça Catalunya de Barcelona, t’adonés que n’hi ha molta de distància. Quan homenatgem un símbol, pel fet que el mateix ja té una càrrega simbòlica no cal adornar-ho. Al final unes escales invertides de marbre i un bust petit figuratiu de Macià fan que molta gent desconegui el monument o d’altres no sàpiguen a qui està dedicat. El sentit d’estat es donar-li valor al simbolisme també.

Però aquest sentit d’estat, en referència a donar valor a la història i a les institucions pròpies també es pot i s’ha de treballar als i des dels municipis. Actualment molts ajuntaments com pot ser el de Martorelles no compten a les seves parets amb un espai reservat a tots els seus alcaldes democràtics, o monuments a personalitats representatives d’aquests. Sempre sota l’argument que la ciutadania els malmetrà o que la seva obra no va ser prou bona per ser d’un altre partit.

El sentit d’estat no es un valor únicament de les institucions i administracions públiques, és un valor de la ciutadania. Quan a Londres els gossos poden jugar als espais públics i no es veu cap excrement de gos ni similars, quan les parets del metro no estan pintades, ... es el sentit d’estat de la ciutadania que cuida allò comú aconseguit i desenvolupat pel seu propi estat, més enllà de la seva ideologia, classe social, religió o provinença. Allò que és de l’estat (administració pública) o del país, es de tots.

2 comentaris:

Adolf ha dit...

Després de les grans manifestacions que els últims anys hem fet a Barcelona, tenim clar que som una Nació, per molt que ens ho posin en dupte.
Però ens falta el Sentit d'Estat, aquest sentit que els espanyols del carrer si tenen, quan no dupten de la seva indentiat i els seus valors, per nosaltres ridículs. El sentiment per la causa.
No em serveix el pretext de: no tenim Sentit d'Estat perquè no hem tingut oportunitat de desenvolupar-lo.
Com diu el Marc, aquest sentit de Nació i d'Estat s'hauria de notar al carrer. La Plaça de les Glòries de Barcelona, sabeu que en realitat es va batejar en honor de les Glòries Catalanes? Quines sòn aquestes Glòries? I el panteó als catalans il·lustres de la Història? cal anar al cementiri de Montjuïc? Si us plau!! el camí cap a la llibertat no està encara tant aprop.

sargantana ha dit...

De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió

animeu-vos !!

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/