Ara quan tothom veu
la necessitat de “construir estructures d’estat” per a poder esdevenir-ne un de
nou, ningú parla d’aquesta estructura, la del sentiment i la responsabilitat que
comporta ser un estat de tots i per a tots, que més enllà de la ideologia, de
les classes socials o les provinences cadascú d’ells es senti corresponsable
del seu estat.
En l’imaginari
col·lectiu els catalans tendim a pensar, per què així ens ho ha fet creure
Espanya i la dreta catalana acomodada a l’Estat Espanyol, que som un poble
perdedor que celebra les derrotes, quan
únicament celebrem una derrota
(militar) ja que la resta són victòries socials, democràtiques, ciutadanes, i
també militars. Cal què homenatgem i tinguem presents esdeveniments o persones
com la comptesa Ermessenda, Jaume I, els
almogàvers i les seves batalles, el Consell de Cent, la persistència de la nostra
llengua, els lluitadors catalans a la Guerra Civil, els lluitadors catalans a
la segona guerra mundial, els que van mantenir la flama durant la foscor del
franquisme. Són o no són aquestes victòries que cal no només que les homenatgem
com toca, sinó que davant del potent turisme que visita el nostre país les
exhibim i en sentim orgullosos? I per què com passa davant del palau del
Parlament de Westminster no col·loquem
estàtues d’homenatges als principals presidents del nostre país? On hi
trobéssim des de Pau Claris, Prat de la Riba, Francesc Macià, Lluís Companys,
Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, ... amb una estàtua realista de
cadascuna d’aquestes persones. Que els parlamentaris catalans els peses a les
esquenes la història quan entressin al Parlament a prendre decisions.
I algú pot opinar
que això ja ho fem, però personalment crec que no amb el valor simbòlic que correspon.
El simbolisme es molt important en les relacions, en la importància que li
donem a les coses. Quan veus el monument imponent a Churchill i el compares amb
el monument a Macià que hi ha a la plaça Catalunya de Barcelona, t’adonés que n’hi
ha molta de distància. Quan homenatgem un símbol, pel fet que el mateix ja té
una càrrega simbòlica no cal adornar-ho. Al final unes escales invertides de
marbre i un bust petit figuratiu de Macià fan que molta gent desconegui el
monument o d’altres no sàpiguen a qui està dedicat. El sentit d’estat es
donar-li valor al simbolisme també.
El sentit d’estat no es un valor únicament de les institucions i administracions públiques, és un valor de la ciutadania. Quan a Londres els gossos poden jugar als espais públics i no es veu cap excrement de gos ni similars, quan les parets del metro no estan pintades, ... es el sentit d’estat de la ciutadania que cuida allò comú aconseguit i desenvolupat pel seu propi estat, més enllà de la seva ideologia, classe social, religió o provinença. Allò que és de l’estat (administració pública) o del país, es de tots.
1 comentari:
Després de les grans manifestacions que els últims anys hem fet a Barcelona, tenim clar que som una Nació, per molt que ens ho posin en dupte.
Però ens falta el Sentit d'Estat, aquest sentit que els espanyols del carrer si tenen, quan no dupten de la seva indentiat i els seus valors, per nosaltres ridículs. El sentiment per la causa.
No em serveix el pretext de: no tenim Sentit d'Estat perquè no hem tingut oportunitat de desenvolupar-lo.
Com diu el Marc, aquest sentit de Nació i d'Estat s'hauria de notar al carrer. La Plaça de les Glòries de Barcelona, sabeu que en realitat es va batejar en honor de les Glòries Catalanes? Quines sòn aquestes Glòries? I el panteó als catalans il·lustres de la Història? cal anar al cementiri de Montjuïc? Si us plau!! el camí cap a la llibertat no està encara tant aprop.
Publica un comentari a l'entrada