Aquestes darreres setmanes s’ha parlat sovint de la il·legalització de
l’ANC des de les espanyes amb la voluntat de “matar” així el teixit social del
procés democràtic i independentista en el qual està immersa Catalunya. No ens
ha d’estranyar que vulguin matar la xarxa social i/o popular per què Catalunya,
en contra del que s’ha dit molt sovint, s’ha fet en els darrers cent anys a
través de les classes populars i el seu esforç.
Gràcies al teixit que les classes treballadores i populars que a principis
de segle XX van crear, i podem dir que amb les seves pròpies mans, ateneus,
cooperatives, casals que van poder optar a l’educació, la cultura i a l’intercanvi
de coneixements, en uns moments on l’administració pública d’aleshores dirigides des de l’oligarquia, obviava
aquestes necessitats. L’arribada de la Mancomunitat de Catalunya, tot i que en
part continuava dirigida per les mateixes elits, va suposar la vertebració
d’aquest teixit d’escoles i biblioteques arreu del territori.
I van ser aquestes classes populars i treballadores qui als anys trenta del
segle passat a traves de les xarxes socials establertes als ateneus i
cooperatives, van acabar amb el sistema de govern oligàrquic que hi havia a
Catalunya i a Espanya. La República va significar la materialització dels valor
conreats en aquests espais, i que eren bandera de les organitzacions
d’esquerres del moment. No ens ha d’estranyar per això el fervor de les classes
popular en anar a defensar la República durant la Guerra civil, perquè
significava la pèrdua de l’empoderament de les classes populars enfront una
oligarquia rància, monàrquica, caciquil i centralista.
Els valors de les classes populars i treballadores de principis de segle a
Catalunya, que van fer que des de fora dels espais de poder públic poguessin
arribar a transformar la societat eren l’esforç, el sacrifici, la solidaritat,
la responsabilitat o el bé comú entre d’altres, i per sobre de tot l’educació
universal. Valors que almenys aquí a Catalunya a dia d’avui majoritàriament no
els identifiquem amb l’esquerra quan ho hauria de ser per què l’esquerra en va
renegar durant els anys 90, quan la centre-dreta del país amb el president
Pujol al capdavant les van reivindicar.
I com sinó les classes populars i treballadores als anys 60, 70 i 80 se’n
van sortir a molts pobles i ciutats del nostre país? Com ho va fer les
associacions de veïns, casals, ateneus, o el mateix PSUC? Doncs amb l’esforç de
la gent treballadora millorant barris marginals, amb el sacrifici de molts
treballadors/es doblant torns, amb la solidaritat entre veïns d’un mateix barri
o poble, amb la responsabilitat de voler gaudir i donar un futur millor a les
generacions futures, donant valor als espais comuns com parcs i carrers, i
sobretot lluitant per a garantir l’accés dels seus a una educació de qualitat,
plural, i amb una bona formació. I aquests valors són els valors que emanen de
la república, que emanen de les classes populars històriques del nostre país.
No van ser pas les classes dirigents qui una vegada darrera l’altre al llarg
del segle XX va aixecar Catalunya cm ens ha volgut fer creure la dreta, han
estat les classes treballadores amb el seu esforç.
Cal que l’esquerra catalana torni a reivindicar i a fer seus aquests
valors. Ho tenim davant nostre amb l’ANC, les PAH, les lluites dels
treballadors/es de l’administració pública, les lluites veïnals i sindicals, i
tantes d’altres. Qui constantment aixeca el país som les classes treballadores.
I som les classes populars d’aquest petit país qui ha posat rumb a la consecució
d’un Estat propi per a Catalunya, no pas els grans dirigents i empresaris del
pont aeri (la oligarquia del segle XXI). Tenim davant nostre uns anys que seran
complicats, no només per a la consecució democràtica d’un estat, sinó per
l’esforç conjunt que haurem de fer en els primers anys per aixecar-lo,
vertebrar-lo i dissenyar-lo, i això ho faran les classes populars i l’esquerra
política. Catalunya des del moment que les seves classes populars han tingut
accés a l’educació ha estat majoritàriament d’esquerres, per això ara
l’oligarquia ens vol privatitzar l’educació. Per això l’esquerra ara més que
mai no pot fallar. A de fer seus altra vegada els valors de l’esforç, el
sacrifici, la solidaritat, ... per a tenir un nou estat, més lliure, més modern
i sobretot amb una major justícia social que garanteixi els drets socials pels
quals molts treballadors/es, pagesos, sindicats, obrers han lluitat a Catalunya
en els darrers 150 anys. Endavant amb les classes populars catalanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada