Valeo, un fil d'esperança

Avui dilluns a les 6 del matí han retornat a la feina els homes i dones que treballen a la planta de Valeo a Martorelles. Uns homes i dones que han aguantat  101 dies estoicament acampats a la porta del seu lloc de treball per a conservar-lo, aguantat la calor de l’estiu, tempestes, forts vents, i recentment les llargues i humides nits de la plana baix vallesana. A totes aquestes persones els hi volem transmetre, perquè els hi devem, la nostra gratitud per tota la seva valentia i constància per defensar, com ells deien: poder viure i treballar a Catalunya. I es que a finals de juliol ho tenien tot en contra, i avui ens han donat a tothom una lliçó de valors, treball i lluita. Veient-los hem pogut materialitzar les paraules de Gramsci quan deia “Instrueixin-se, perquè necessitarem de la seva intel·ligència; Commoguin-se, perquè necessitarem tot el seu entusiasme; Organitzin-se, perquè necessitarem de tota la seva força”. 

La noticia del 24 de juliol del tancament immediat de la planta de Martorelles i el trasllat forçós de les 254 persones que hi treballen, a les portes de les seves vacances, era tot un xoc per a elles, per a les seves famílies i pels 39 municipis afectats. La realitat sociopolítica del moment era i és molt desfavorable, amb una crisi econòmica que està acabant amb la classe mitjana del sud d’Europa, mentre tota l’esquerra europea, sindicats inclosos, es troben marejats, sense rumb, buscant redefinir-se en un nou paradigma, i amb una reforma laboral a l’Estat Espanyol que deixa indefensa la classe treballadora.  

Amb aquesta situació els 254 gals i gales de Valeo Martorelles han plantejat un embat contra una decisió no fomentada des del rigor tècnic i/o econòmic amb intel·ligència, respectant la planta, el seu lloc de treball, perquè era el que volien recuperar quan el més fàcil hagués estat malmetre-la, sabotejar-la, i en canvi han optat per protegir-la, sense produir cap incidència en els 101 dies. Citant el PSUC quan deia “Les meves mans, el meu capital”, el valor més preuat per al que han lluitat ha estat pel seu lloc de treball, i ho han fet amb l’entusiasme d’aquells que saben que aconseguiran allò que es proposen. Durant aquests 101 dies ens hem commogut sovint, i es per això que volem reivindicar el factor humà de totes aquestes persones a qui ha estat un plaer i un deure necessari ajudar i lluitar amb elles. Molts moments restaran a la retina de tots plegats, però si ha estat possible ha estat en gran mesura a la bona organització i a la força de voluntat i de lluita que han demostrat mantenint els seus torns de treball cada dia, animant els companys que necessitaven cònsol, assessorament, ànims i força, en un campament que necessitava a diari de logística, de serveis, i que era capaç de convertir-se en un camp de joc amb piscina inclosa, sala de cinema, reunions o d’un gran concert.

Per a nosaltres ha estat molt emocionant acompanyar aquest matí al primer torn que ha retornat a treballar a la planta. Potser no s’ha aconseguit encara mantenir la planta més enllà del juny del 2017, que estem segurs que s’aconseguirà, però sobretot s’ha reivindicat i recuperat la seva dignitat i la de tota la classe treballadora d’aquest país amb una vaga exemplar, i amb una fortalesa humana excepcional. Els 254 gals i gales de la planta de Valeo són molt grans, i cal que ho sàpiguen. Feia falta a aquest país una victòria sindical important, els referents ja quedaven massa lluny, i els gals de Valeo han demostrat que amb intel·ligència, entusiasme i organització hi ha esperança. Ells ara són el referent per totes aquelles causes que semblen impossibles. Moltes gràcies

Marc Candela i Joan Marc Flores

Parlament al Ple d'investidura de dissabte

Benvolgudes regidores i regidors, i sobretot veïnes i veïns de Martorelles.

Abans de res, m’agradaria personalment donar les gràcies a la senyor Romuald Velasco per la feina que ha fet a l’Ajuntament els darrers anys, i agrair-li els consells i ajuda que m’ha donat. I el suport donat en aquest Ple. Moltes gràcies.

Vull agrair en aquest moment, als i les regidores que avui m’han votat com alcalde del meu poble. Considero que es tot un honor i responsabilitat ser el batlle del poble que t’ha vist néixer, créixer, i desenvolupar-te com a persona. I els vull agrair a aquests regidors que m’hagin votat, perquè entenc que és la lectura més fidedigna, més justa, dels resultats del passat 24 de maig. Perquè entenem que amb aquells resultats el poble demanava d’una manera molt clara una renovació de les maneres de fer al poble, de persones i de rumb. I aquesta es la gràcia de la democràcia, que al final es el poble qui té la darrera paraula, i se’l ha de tenir en compte.

L’elecció d’avui farà possible que ben aviat es visualitzi la renovació que, des del nostre punt de vista, necessitava el nostre poble. A les regidores i regidors presents aquí, permeteu-me que us feliciti a tots, i en especial als nous. Vull agrair també la feina feta per les persones regidores que ens han acompanyat aquesta darrera legislatura i que no han repetit.

Ara ens toca tornar a il·lusionar amb una política honesta, realista i participativa a la ciutadania. És a les nostres mans aconseguir-ho, a les mans de tots onze regidors i regidores. Us hem de demanar, això sí a la ciutadania, una certa paciència. Hem d’aprendre moltes coses i en molt poc temps. Sabem que tenim un repte enorme davant nostre. Però l’afrontem amb il·lusió, coratge i, el que és molt important, esperit de sacrifici. Dedicarem tot el temps i tots els esforços que facin falta per renovar aquest poble. I per això caldrà que encara anem més lluny, amb més esforç i més dedicació. La meva relativa joventut no serà un obstacle a tot això, sinó més aviat un element a favor. Tenim molt clar, però, que no aconseguirem arribar a bon port si no comptem amb l’ajuda, i la complicitat, de la gent. Aquests dies, des de les eleccions, moltes persones ens han felicitat i ens han donat ànims per seguir endavant, i algunes fins i tot ens han ofert aportar el seu gra de sorra per ajudar-nos. Sens dubte recollirem l’oferta, perquè el poble l’hem de renovar entre tots.

També vull demanar als grups que avui no ens han donat suport que a partir de la setmana vinent es mostrin predisposats a col·laborar amb el govern municipal. Nosaltres, aquest equip de govern, s’hi mostrarà en tot moment. Perquè entenem que ells també representen una part important de les nostres conciutadanes.

Em dedicaré amb cos i ànima per tenir un Ajuntament que funcioni, que tingui els recursos suficients per funcionar correctament, perquè hi hagi la motivació i el clima de treball adients per a prestar uns serveis de qualitat a la ciutadania.

Els meus companys de partit i jo, ens hem caracteritzat per no fer política contra ningú, sinó a favor del col·lectiu, del poble. I vull demanar a la resta de regidors que tots plegats abandonem maneres de fer política en aquest poble que no sumen, sinó que resten. Fem política pel bé del nostre poble i en pro de la nostra gent. Aquest poble, com aquest país nostre, són de tothom, o almenys de tothom qui el vulgui fer-se’l seu. Es diguin com es diguin, vinguin d’on vinguin, tinguin el color de la pell que tinguin, resin el que resin, o pensin com pensin. Tan si van votar el passat 24 de maig com si no ho van fer. Tan si ens van fer confiança a nosaltres com si ho van fer per una altre opció. Governarem per a tothom!. Perquè tal i com diu el poema “El poble” de Miquel Martí i Pol:/ El poble és un vell tossut,/ és una noia que no té promès,/ és un petit comerciant amb descrèdit,/ és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps./ El poble és el meu esforç i el vostre esforç,/ és la meva veu i la vostra veu,/ és la meva petita mort i la vostra petita mort./ El poble és el conjunt del nostre esforç i de la nostra veu, i de la nostra petita mort./ El poble és tu i tu i tu i tot d’altra gent que no coneixes,/ i els teus secrets i els secrets dels altres./ El poble es tothom,/ el poble es ningú. 

Som conscients del fet que el nostre partit hagi accedit a l’èxit es causa de què molta gent, tot i no sentir-se, per una raó o altra, propera als ideals d’Esquerra, ens han volgut donar una oportunitat per poder portar a terme el nostre projecte engrescador i renovador. Amb la única finalitat de renovar el seu poble per ells i pels seus fills i pels seus nets. Farem el possible per no decebre la seva confiança.

Sóc del parer, conscient i defensor, de la temporalitat a la política. Les persones que avui hem sortit escollides regidores d’aquest consistori, no som aquest càrrec, sinó que l’ocupem temporalment. Nosaltres tenim la responsabilitat de defensar i preservar durant els propers 4 anys la institució del nostre Ajuntament, perquè ella es quedarà i nosaltres marxarem, i els nostres càrrecs els ocuparà algú altre. Confondre això, es confondre l’encàrrec que ens ha encomanat la ciutadania. Com dèiem en campanya, volem renovar Martorelles i per això també cal renovar les persones que ocupem aquests càrrecs de tan en tan, i algun dia ens arribarà a nosaltres. És per això que em comprometo a ser alcalde com a màxim vuit anys. I després – intentarem que no sigui abans- que vinguin d’altres persones a substituir-nos i a aportar noves energies, idees i maneres de fer.

Quan fa 6 anys amb els companys d’Esquerra Republicana iniciàvem aquest projecte, el nostre partit no comptava amb cap regidor al consistori i podia semblar una utopia guanyar unes eleccions municipals. Es molt dur i difícil fer política des de fora de l’Ajuntament. L’esforç, la honestedat, el treball constant i sincer, i el convenciment de saber molt clar quin model de poble volíem ens han portat a ser la força més votada a les eleccions del passat mes de maig. I ara, al capdavant del govern municipal no canviarem la nostra manera de fer. Nosaltres som així i volem sent-ho. I ens esforçarem al màxim per aprofitar la oportunitat que la ciutadania ens ha concedit, i passar amb bona nota d’aquí a 4 anys.

Hem estat aquests últims mesos explicant-vos a tots com ha de ser la Martorelles amb què nosaltres somniem. Doncs ara, des d’avui, cal posar-nos a treballar perquè aquests somnis passin a ser una realitat. Volem unes escoles amb unes instal·lacions modernes i de qualitat, on els nostres fills i nets puguin fer-se millor persones. Volem uns serveis socials que sigui realment socials. Volem que l’espai de Carrencà sigui el centre cultural, social i cívic que aglutini entitats i associacions, un espai dinàmic i polivalent per a tothom. Volem un poble adaptat i accessible, un poble per a les persones. Volem moltes coses i des d’avui es a les nostre mans, a les meves i a les vostres, treballar per a fer-les realitat.

Volem també fer una defensa del municipalisme d’aquest país. Perquè són els municipis la base d’aquest país pròsper, socialment just, culte, solidari, sostenible, lliure i sobirà que volem fer. Valors amb els què els regidors d’ERC ens hi comprometem al costat del Parlament i del Govern de Catalunya que sorgeixi de les eleccions del proper 27 de setembre. Sempre hem defensat que el país es construeix des de cadascun dels Ajuntaments, perquè som la institució més arrelada al territori, i palpem a les seves realitats socials dia a dia. Per això ens satisfà poder dir que, ara continuarem treballant per a fer aquest país que volem, també, des de l’Ajuntament de Martorelles.

Permeteu-me que acabi en aquest moment tan especial per mi i per la meva família, amistats i companys, amb un record emotiu per algunes persones que m’han marcat en el fet que avui sigui aquí. Primer de tot, agrair de tot cor als i les companyes d’Esquerra a Martorelles que han fet una campanya excel·lent, deixant-hi moltes hores i sempre amb un somriure fos l’hora que fos. Gràcies companys i gràcies a la gent que ens ha ajudat en campanya, sou, heu estat i sereu molt grans. Vull agrair també molt especialment a en Pere Truyols, ànima d’Esquerra Republicana a Martorelles, que fa 6 anys va fer un pas al costat i va deixar espai a gent més jove, els seus consells m’han estat, em son i desitjo que em continuïn sent de gran servei. Moltes gràcies Pere. Al meu avi Alfons que va dur la família en aquesta bonica vila, i ja fa uns anys que va marxar però que em va deixar dins meu aquest inconformisme davant les injustícies. Allà on siguis una abraçada molt forta avi. A la meva parella, que m’ha acompanyat aquests darrers 4 anys i que ha sacrificat la seva ciutat i família a Reus per mi. Et dec molt i t’estimo encara més Glòria.  I als meus pares, que són els responsables de molts factors que m’han portat aquí, entre els quals l’educació i els valors que tenaçment m’han ensenyat: l’esforç, la honestedat, la responsabilitat, la senzillesa, i l’amor cap als meus i a la meva terra. No els oblidaré mai pares.

Per acabar ens volem dirigir a la ciutadania de Martorelles. Durant la campanya només vam prometre dues coses, honestedat i treball. I avui aquí, al Celler de Carrencà, en nom dels meus companys i meu, volem reafirmar el nostre compromís ferm en deixar-nos ‘hi la pell treballant i en obrar amb total honestedat per a renovar Martorelles.

Moltes gràcies a tothom.

Visca Martorelles! I Visca Catalunya!

Als que ho han fet possible

Fa dies, per no dir setmanes, que vull fer aquesta entrada. I la vull fer perquè part de l’èxit què hem aconseguit la gent d’Esquerra aquestes eleccions municipals es deu el granet de sorra que hem posat cadascuna de les persones que hi hem treballat. Com vaig dir quan em van triar farà un any com a cap de llista, part de l’èxit recau en que sapiguem aprofitar cadascuna de les singularitats i potencialitats que teníem individualment i com a grup, i això ha estat clau.

Ja fa dies que va acabar la campanya i encara m’emociono quan penso no només la feinada que vam fer, sinó la gent que érem a les tantes de la nit penjant polipropilens a peu per Martorelles, o quan amb un somriure anàvem un bon gruix de gent casa per casa per picar a totes elles, o ja als darrers dies de la campanya quan veiem que no arribaríem a fer-les totes, i tothom es va arremangar i érem fins a tres grups de tres persones cada vespre. Hem fet possible l’impossible, i ho hem fet treballant, amb honestedat i un somriure d’orella a orella.

Es especial pels qui fa uns anys vam decidir "tirar del carro", veure com a cada reunió que fèiem els darrers mesos hi havia algú nou que més que pujar al carro es posava a estirar-lo. I sobretot per els que fa anys que hi són i a nivell personal, no té preu veure en els ulls d’aquesta gent que estàvem massa avesats a les derrotes, a veure en els seus ulls la brillantor de les victòries. Amb aquestes línies vull agrair-los l’esforç fet a gent com:

Al Marc Pedragosa, que tot i que la feina no l’hi ha permès ser-hi, quan ha pogut s’hi ha sumat a totes.

A la Montserrat Riera, republicana històrica de Martorelles, que a la seva manera ens ha ajudat i assessorat molt i que ens feia molta il·lusió que hi fos.

A l’Àngels Carrizosa que ha posat el seu granet de sorra cada cop que podia.

Al Xavi Franquesa, que al mes de març es va posar en contacte amb nosaltres per col·laborar, i que sempre que podia et trucava disposat a fer el què calgués, començant per tallar i pintar el que seria el drac de Sant Jordi per l'estand.

Al Francesc Safont, l’amic que sempre que necessito hi és pel que necessiti, i que tot i no poder-hi dedicar temps no s’ho volia perdre.

A l’Anna Nogueras, que m’ha fet especial il·lusió que ens ajudes i ens continuï ajudant per la visió analítica que té, perquè diu les coses com són i perquè a les poques estones que tenia sempre hi era.

Al Pere Truyols, que dir-ne d’ell que no hagi dit encara. Sempre disposat a donar consells i treballar quan sigui.

A la Mireia Astivill, motxillera del Joan Marc al porta a porta, una treballadora incansable que demostra la força del nostre projecte i que és i serà un valor molt important pels propers anys.

La Remei Verjuan, que vam anar a buscar-la durant la campanya del 9 de novembre i que tot i què al principi ens va dir que es volia centrar amb l’ANC al final ens va donar un sí als 5 primers llocs, i cada dia ens trucava en tornar de la feina disposada a fer el què calgués i fins l’hora què calgués.

A l’Emma Suñé que després d’uns mesos d’anar-nos temptejant mútuament, el 9 de novembre ens va dir què estava disposada al que fos amb nosaltres, i tot i l’embràs de la bonica Mariona que va néixer al començar la campanya es va implicar amb l’Alfons preparant-nos les revistes pel porta a porta i fent un esforç per venir als actes i reunions. Emma em trec el barret amb tu! Ets una gran dona i mare, i m’hagués agradat molt que fossis regidora.

Però n’hi ha uns quants que es mereixen un apart perquè sense ells no hagués estat el mateix....

El Gerard Del Caño,  que ens va preparar una base de dades impressionant pel porta a porta en els darrers 2 anys que ha estat importantíssima. Perquè el seu punt de vista analista i mesurador de la opinió del carrer no falla mai, i perquè sempre hi és disposat al què calgui per renovar Martorelles. Ets molt gran Gerard.

Al Gerard Magrinyà, que ha fet una feinada des del mes de gener en el disseny i la publicitat a les xarxes impressionant, deixant-hi moltes hores, i les poques que l'hi restaven dedicant-se a fer el porta a porta. Ets impressionant Gerard!

Al Joan Marc Flores amb qui amb el Roger Parera portem 6 anys al capdavant d’aquest vaixell. Que s’ha implicat a totes hores, pel què calgués, com per exemple carregar-se una escala de 6m a l’esquena i penjar i despenjar tots els polipropilens a peu, doncs ho feia després de fer 4h diàries de picar portes. Joan Marc, ets immens i impressionant, i es un orgull compartir aquest viatge i una amistat amb tu.

I al Roger Parera, president i amic des de fa molts anys, a qui malgrat la feina i temes personals l’havien fet prendre els darrers anys una mica de la distància, s’ha acabat implicant a totes els darrers mesos i setmanes. És qui ha portat la paperassa, l’acte central i els pactes. Roger, per mi tu també ets imprescindible al viatge, perquè sense tu res d’això s’hagués fet, i en especial jo sense els teus consells i la teva manera de fer em falta alguna cosa.

I finalment a les parelles, fills i famílies de tota aquesta gent que durant unes quantes setmanes els heu perdut de vista, no els hi tingueu en compte, i les meves totals gratituds a tots vosaltres. Moltissimes, moltíssimes gràcies.

Qui eren i són la gent d'Esquerra Republicana?

Al Bloc del company Oriol López, candidat d'ERC a Mollet, llegia una entrada de fa 4 anys que recollia un article d'Eugeni Xammar del 1944 a la revista Foc Nou. Torno a penjar l'article de Xammar perquè aquests dies que estem confeccionant grups, llistes i projectes municipals, explica molt bé qui erem i qui som la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya, el 1931, el 1944 i avui dia. Persones molt diferents, però amb un mateix objectiu, una societat més justa, plena d'oportunitats i en un país lliure, I ara es l'hora de la gent de l'Esquerra.

«Al Departament dels Pirineus Orientals, a les terres del Rosselló i de la Cerdanya, del Conflent i del Vallespir, les masses de l’Esquerra es mouen, i si es mouen és senyal de que viuen.

Les masses de l’Esquerra? Perfectament, sí senyors, les masses de l’Esquerra, d’aquest gran partit català de soca i arrel, que porta el nom d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’alcalde de Sant Celoni, el jutge de Montbrió, el veterinari de Ripoll, el fabricant de mitges de Calella o de Canet i el seu tenidor de llibres, i el metge també, i l’advocat i l’arquitecte, barrejats amb el parcer i el terratinent, amb el botiguer del Born, amb el teixidor de Sabadell i el filador de Navarcles, els homes d’estudi al costat dels homes d’ofici, dependents del comerç i de la indústria, els pagesos del Vallès i del Camp de Tarragona, del Pla d’Urgell, del Pla de Bages i de la Plana de Vic, els hortolans del Baix Llobregat i del Maresme, els pescadors de l’Estartit i de l’Ametlla de Mar, els tapers de l’Empordà i els apotecaris d’Olot. Tots hi són.

Tots en són. El federal de tota la vida, esdevingut militant de l’Esquerra en veure que se li acostava l’hora de la mort. El menys de trenta anys de la JEREC, amb la clenxa ben partida, l’ull obert, el nas decidit, el gest breu, el pas ferm i tota la vida davant d’ell. El vell catalanista de la Unió Catalanista, el vell republicà de la Unió Republicana. El secretari de la cooperativa de Montblanc, el president de la Germandat de Sant Sadurní, el corista de l’Orfeó Manresà, el sardanista convençut i l’excursionista recalcitrant, el soci del grup esperantista de Vilafranca i el delegat de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana a la Pobla de Lillet. El mestre d’escola de Matadepera i el bibliotecari de l’Ateneu Obrer del Poble Sec, el subscriptor de les Edicions Proa, el síndic del Sindicat Agrícola, el vocal del Sindicat Vinícola, el tresorer del Casal i el membre de la Junta de la Comarcal i el director del quadre teatral, el Manelic de Terra baixa i Don Godofredo d’El castell dels tres dragons, el senyor Esteva i el senyor Canons, en Romagosa i en Recolons, el Pepet, el Jaumet, el Cintet, el Quimet, el Peret i el Joanet. De les masses de l’Esquerra n’és tothom i ningú no manca quan és cridat.

Si cal deixar la feina es deixa. El que ara fa de pagès a Ceret o a Vinçà, perd un jornal. El que fa de llenyater a Montlluís en perd dos. L’obrer de Perpinyà en perd mig. Però a la reunió general no n’hi mancarà ni un. Feia quatre anys que cadascú anava per les seves. Ara s’ha fet sentir una veu i tots l’han reconeguda. A la veu de Catalunya, les masses de l’Esquerra responent present. Avui és a Perpinyà, demà serà a Carcassona, demà passat serà a Tolosa i a Montpeller. I les masses de l’Esquerra a França que ara responen presents, saben certament que hi ha a Catalunya, invisibles i presents, unes masses de l’Esquerra que esperen la seva hora. Aquesta certesa els dona una gran força i una gran voluntat.

A França i a Catalunya les masses de l’Esquerra es mouen i si es mouen és senyal de que viuen.

Que cap catalanista, que cap patriota català no ho oblidi. Tot és possible a la nostra Pàtria si es compta amb aquestes masses de l’Esquerra i res de bo no podrà fer-se sense elles.

Perquè… deixeu-m’ho dir poc a poc, sospesant cada paraula. Perquè les masses de l’Esquerra són Catalunya mateixa.»

Seguim, seguirem!

Fa ja sis anys que un grup de joves que avui ens trobem entre els 30 i els 40 vam decidir involucrar-nos a la política local de Martorelles i plantejar un projecte de poble per al futur. Volíem un poble viu, culturalment ric, amb una regeneració política profunda, amb una administració més transparent i propera a la ciutadania, que es reafirmes en el seu entorn des de les vinyes i la Serralada de Marina a la plana industrial, i que es prepares per als reptes del futur.

Aquests darrers sis anys aquest projecte ha anat agafant volum, cos i ànima. Alguns ens deien utòpics, altres que érem massa joves, altres  que no ens en sortiríem, però mica en mica, pas a pas, a còpia d’humilitat, constància i treball, perquè entenem que el servei públic requereix de molta humilitat, constància i treball hem anat avançant. I continuem resignant-nos a creure que no podrem fer una Martorelles més participativa, amb un Ajuntament més proper a la població, un poble on a les generacions futures hi puguin desenvolupar els seus projectes vitals, siguin quins siguin i vinguin d’on vinguin.

Avui l’aire fresc del 2011 ha anat agafant força i es més viu que mai. Aquests darrers anys hem constatat que encara hi ha molta feina per fer i que se’n pot fer molta més, però per a dur-ho a terme ens farà falta molta més força dins el consistori. Sovint, el fet de només ser un sol representant d’ERC ha fet difícil defensar i tirar endavant les nostres propostes i posicionaments, però tot i així conscients d’allò que som i volem ser hem treballat per a fer de Martorelles un poble socialment just, culturalment ric i econòmicament viable, tot i que la forta crisi molt sovint ens ho ha acabat de posar més difícil.

Encarem el futur amb il·lusió i entusiasme, conscients que la propera legislatura al nostre municipi s’hauran d’afrontar grans reptes importants, i que la societat ens reclama que els afrontem cada dia més des de la claredat, la honestedat i la constància. Per començar haurem d’ajudar a sortir tots junts d’aquesta crisi, no podem permetre perdre cap dels nostres veïns en aquest camí, i aquí hi haurem d’esmerçar tots els esforços des de tota l’administració. Però també haurem d’afrontar una revisió del planejament urbanístic obsolet que tenim, pensant en un creixement urbanístic que no hem tingut ni tindrem i que caldrà redissenyar pensant amb les necessitats de la societat i els serveis d’avui i del futur, i que siguin factibles de desenvolupar. I finalment ens trobarem en un context polític nacional on des de l’administració local haurem d’ajudar a construir un nou estat català que situï els ens municipals com a motor de la nova administració, garantint els seus serveis i el seu finançament i dotant-los de poder polític real.

El repte es important, però des de la consciencia del moment seguirem.

I seguirem perquè creiem que el nostre projecte es més viu que mai, perquè tenim la convicció que les nostres propostes faran de la nostra vila el poble que tots somiem. Perquè som els que defensem a ultrança els serveis públics, els drets i deures d’una ciutadania activa, participativa i corresponsable, el nostre entorn natural i el nostre coneixement i potencia industrial. Perquè ens sentim orgullosos del poble on vivim, i volem que les noves generacions també se’n sentin. Per això ens tornarem a presentar, per això seguim, i per això m’omple d’il·lusió tornar a encapçalar aquests projecte. Seguim, seguirem!

La força de les classes populars catalanes

Aquestes darreres setmanes s’ha parlat sovint de la il·legalització de l’ANC des de les espanyes amb la voluntat de “matar” així el teixit social del procés democràtic i independentista en el qual està immersa Catalunya. No ens ha d’estranyar que vulguin matar la xarxa social i/o popular per què Catalunya, en contra del que s’ha dit molt sovint, s’ha fet en els darrers cent anys a través de les classes populars i el seu esforç.

Gràcies al teixit que les classes treballadores i populars que a principis de segle XX van crear, i podem dir que amb les seves pròpies mans, ateneus, cooperatives, casals que van poder optar a l’educació, la cultura i a l’intercanvi de coneixements, en uns moments on  l’administració pública d’aleshores  dirigides des de l’oligarquia, obviava aquestes necessitats. L’arribada de la Mancomunitat de Catalunya, tot i que en part continuava dirigida per les mateixes elits, va suposar la vertebració d’aquest teixit d’escoles i biblioteques arreu del territori.

I van ser aquestes classes populars i treballadores qui als anys trenta del segle passat a traves de les xarxes socials establertes als ateneus i cooperatives, van acabar amb el sistema de govern oligàrquic que hi havia a Catalunya i a Espanya. La República va significar la materialització dels valor conreats en aquests espais, i que eren bandera de les organitzacions d’esquerres del moment. No ens ha d’estranyar per això el fervor de les classes popular en anar a defensar la República durant la Guerra civil, perquè significava la pèrdua de l’empoderament de les classes populars enfront una oligarquia rància, monàrquica, caciquil i centralista.

Els valors de les classes populars i treballadores de principis de segle a Catalunya, que van fer que des de fora dels espais de poder públic poguessin arribar a transformar la societat eren l’esforç, el sacrifici, la solidaritat, la responsabilitat o el bé comú entre d’altres, i per sobre de tot l’educació universal. Valors que almenys aquí a Catalunya a dia d’avui majoritàriament no els identifiquem amb l’esquerra quan ho hauria de ser per què l’esquerra en va renegar durant els anys 90, quan la centre-dreta del país amb el president Pujol al capdavant les van reivindicar.

I com sinó les classes populars i treballadores als anys 60, 70 i 80 se’n van sortir a molts pobles i ciutats del nostre país? Com ho va fer les associacions de veïns, casals, ateneus, o el mateix PSUC? Doncs amb l’esforç de la gent treballadora millorant barris marginals, amb el sacrifici de molts treballadors/es doblant torns, amb la solidaritat entre veïns d’un mateix barri o poble, amb la responsabilitat de voler gaudir i donar un futur millor a les generacions futures, donant valor als espais comuns com parcs i carrers, i sobretot lluitant per a garantir l’accés dels seus a una educació de qualitat, plural, i amb una bona formació. I aquests valors són els valors que emanen de la república, que emanen de les classes populars històriques del nostre país. No van ser pas les classes dirigents qui una vegada darrera l’altre al llarg del segle XX va aixecar Catalunya cm ens ha volgut fer creure la dreta, han estat les classes treballadores amb el seu esforç.

Cal que l’esquerra catalana torni a reivindicar i a fer seus aquests valors. Ho tenim davant nostre amb l’ANC, les PAH, les lluites dels treballadors/es de l’administració pública, les lluites veïnals i sindicals, i tantes d’altres. Qui constantment aixeca el país som les classes treballadores. I som les classes populars d’aquest petit país qui ha posat rumb a la consecució d’un Estat propi per a Catalunya, no pas els grans dirigents i empresaris del pont aeri (la oligarquia del segle XXI). Tenim davant nostre uns anys que seran complicats, no només per a la consecució democràtica d’un estat, sinó per l’esforç conjunt que haurem de fer en els primers anys per aixecar-lo, vertebrar-lo i dissenyar-lo, i això ho faran les classes populars i l’esquerra política. Catalunya des del moment que les seves classes populars han tingut accés a l’educació ha estat majoritàriament d’esquerres, per això ara l’oligarquia ens vol privatitzar l’educació. Per això l’esquerra ara més que mai no pot fallar. A de fer seus altra vegada els valors de l’esforç, el sacrifici, la solidaritat, ... per a tenir un nou estat, més lliure, més modern i sobretot amb una major justícia social que garanteixi els drets socials pels quals molts treballadors/es, pagesos, sindicats, obrers han lluitat a Catalunya en els darrers 150 anys. Endavant amb les classes populars catalanes. 

Per a ser estat, cal tenir sentit d'estat

Aquest cap de setmana he visitat Londres. Sorprèn, tot i que es normal a la grans capitals europees, els homenatges a aquelles persones importants al llarg de la seva història. Els clàssics homenatges als caiguts, al soldat desconegut, a les grans batalles guanyades, s’hi sumen els bombers que apagaven els incendis dels bombardejos de la segona guerra mundial, o als principals polítics de la seva dilatada democràcia com Winston Churchill, que des de la cantonada de davant de Westminster (Parlament Britànic) observa des de la seva estàtua de 4m d’alçada l’activitat dels actuals parlamentaris. Aquests fets simbòlics que recorden fets destacables de la seva història més enllà d’això, creen un imaginari col·lectiu en la societat de responsabilitat envers el seu país, nació o estat, en recordar constantment que aquelles persones allà homenatjades van fer grans gestes per a ells. Això és el sentit d’Estat, la responsabilitat de cadascun en tot allò que fem envers el nostre país, nació, estat per a millorar-lo.

Ara quan tothom veu la necessitat de “construir estructures d’estat” per a poder esdevenir-ne un de nou, ningú parla d’aquesta estructura, la del sentiment i la responsabilitat que comporta ser un estat de tots i per a tots, que més enllà de la ideologia, de les classes socials o les provinences cadascú d’ells es senti corresponsable del seu estat.

En l’imaginari col·lectiu els catalans tendim a pensar, per què així ens ho ha fet creure Espanya i la dreta catalana acomodada a l’Estat Espanyol, que som un poble perdedor que celebra les derrotes, quan

únicament celebrem una derrota (militar) ja que la resta són victòries socials, democràtiques, ciutadanes, i també militars. Cal què homenatgem i tinguem presents esdeveniments o persones com la comptesa Ermessenda, Jaume I,  els almogàvers i les seves batalles, el Consell de Cent, la persistència de la nostra llengua, els lluitadors catalans a la Guerra Civil, els lluitadors catalans a la segona guerra mundial, els que van mantenir la flama durant la foscor del franquisme. Són o no són aquestes victòries que cal no només que les homenatgem com toca, sinó que davant del potent turisme que visita el nostre país les exhibim i en sentim orgullosos? I per què com passa davant del palau del Parlament de  Westminster no col·loquem estàtues d’homenatges als principals presidents del nostre país? On hi trobéssim des de Pau Claris, Prat de la Riba, Francesc Macià, Lluís Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, ... amb una estàtua realista de cadascuna d’aquestes persones. Que els parlamentaris catalans els peses a les esquenes la història quan entressin al Parlament a prendre decisions. 

I algú pot opinar que això ja ho fem, però personalment crec que no amb el valor simbòlic que correspon. El simbolisme es molt important en les relacions, en la importància que li donem a les coses. Quan veus el monument imponent a Churchill i el compares amb el monument a Macià que hi ha a la plaça Catalunya de Barcelona, t’adonés que n’hi ha molta de distància. Quan homenatgem un símbol, pel fet que el mateix ja té una càrrega simbòlica no cal adornar-ho. Al final unes escales invertides de marbre i un bust petit figuratiu de Macià fan que molta gent desconegui el monument o d’altres no sàpiguen a qui està dedicat. El sentit d’estat es donar-li valor al simbolisme també.

Però aquest sentit d’estat, en referència a donar valor a la història i a les institucions pròpies també es pot i s’ha de treballar als i des dels municipis. Actualment molts ajuntaments com pot ser el de Martorelles no compten a les seves parets amb un espai reservat a tots els seus alcaldes democràtics, o monuments a personalitats representatives d’aquests. Sempre sota l’argument que la ciutadania els malmetrà o que la seva obra no va ser prou bona per ser d’un altre partit.

El sentit d’estat no es un valor únicament de les institucions i administracions públiques, és un valor de la ciutadania. Quan a Londres els gossos poden jugar als espais públics i no es veu cap excrement de gos ni similars, quan les parets del metro no estan pintades, ... es el sentit d’estat de la ciutadania que cuida allò comú aconseguit i desenvolupat pel seu propi estat, més enllà de la seva ideologia, classe social, religió o provinença. Allò que és de l’estat (administració pública) o del país, es de tots.